Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris collage. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris collage. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de gener del 2008

Primera Linea nº8 (reinterpretació)

Mi padre es una nevera. Me dice que tengo que arreglar el cuarto, si hay que poner una lavadora o cuando hay que comprar leche en pequeños papeles de color amarillo sujetos con imanes.
Nuestra relación ha llegado a tal punto que ya ni siquiera intento, como solía hacer, modificar mis hábitos para coincidir con él en breves encuentros, y así, fingir la apariencia de una relación normal entre padre e hija. A cambio, nuestros diálogos són cortos. Precisos. Sin florituras del lenguaje. Directos al grano, sin molestos adornos superfluos, sin tan sólo un par de garabatos. Para qué añadir más si tampoco hay espacio.
Mi padre ya no tiene rostro, creo que apenas lo reconocería si me cruzara con él por la calle. O quizá sí, pero sería por el olor, mezcla inconfundible de esa impresión acre que desprenden los abrigos viejos y el aroma penetrante y dulzón del anís barato. Perdí su identidad poco a poco, casí sin darme cuenta. Primero me sonreí al descubrir los surcos que le cruzan las mejillas en la tez flácida de un tomate arrugado; luego reconocí su nariz en el fondo de un tarro de mayonesa; luego sus cabellos en las ondulaciones de un ramillete de perejil; luego fue repollo y, finalmente, huevo duro o restos del día anterior. Aunque a veces, si estoy de humor, és una berenjena olvidada y relucinete en el cajón de las verduras, incluso un tarro de pepinillos cuando estoy triste para comer sentada frente al televisior.
He llegado a pensar que se ha ido, que se esconde de mi, aunque no demasiado lejos, para poder entrar a hurtadillas cuando no le veo para dejar una nueva nota amarilla sujeta con imanes y hacerme creer que todavía me quiere, que aún és mi padre. Quien sabe, a veces, mientras salgo de casa, el olfato me dice que podría estar con la vecina del rellano, pero luego recuerdo lo que solía decir de esa solterona con voz de pito y lo mucho que mi padre odia a los gatos. Pero claro, nunca se debe subestimar a un solitario cuando tiene frío.

diumenge, 30 de setembre del 2007

L'home del barret negre

Tots amaguem alguna cosa, fins i tot l'home del barret negre. De tant en tant, quan no el veu ningú, s'esmuny del seu pedestal i corre lliure per les habitacions i els jardins del seu palau, udola a les estrelles mentre gaudeix de fantasies que no pot confessar a ningú fins que cau exhaust embriagat d'ell mateix. Només llavors, quan ja no li queden ànsies per calmar, es toca de nou amb els seu barret negre i ens torna a mirar amb aquella barreja de tristor i odi melangiós.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Primera Linea nº7

Desitgos paterns acomplerts amb calçador, infància desconcertant i penjolls sota les faldilles. Un trauma existencial, i el dilema entre una vida dedicada al circ o l'oportunitat de trencar amb tot per acabar convertit en el paladí de la masculinitat troglodita. L'espectacle ha de continuar, i qui millor que en Mario Torrecillas per dirigir l'orquestra.

dimecres, 15 d’agost del 2007

Als armaris de les dones hi ha homes penjats


Per en Mario Torrecillas, hi ha dones que guarden ex-novios a l'armari. Homes submisos i esclaus però no per això poc perillosos; s'aferren al seu entrecuix quan elles volen arrencar el vol i deixar el passat enrere. És per això que a moltes no els resulta fàcil agafar les maletes i apretar a correr.

dimarts, 29 de maig del 2007

Cacauet!! Cacauet!!


La darrera col·laboració amb en Mario Torrecillas. Resumint molt (i amb el permís d'en Mario), el text tractava sobre el despertar sexual de dos amics d'estiu, l'un amb una eina de campionat i l'alte amb un pobre cacauet entre les cames.

diumenge, 13 de maig del 2007

dissabte, 12 de maig del 2007

Hi ha herències... i putades

Aquí, l'arbre genealògic d'una familia amb un transtorn de la personalitat que els obliga, de manera compulsiva, a transmetre's tumors de còlon com si això fos el millor que els pot passar a la vida als seus descendents. Simpàtica la genètica...

dimarts, 10 d’abril del 2007

El pallasso argentí


El didal s'estrena amb la darrera il·lustració feta per a la revista Primera Linea. És una col·laboració bimensual que acompanya sempre una secció anomenada "El primer programa de Radio en una revista", creada pel Mario Torrecillas, gran guionista, escriptor i crític de cine que vaig tenir la sort de coneixer.
He de dir que és molt interessant treballar amb en Mario, i divertit. Estrafolari, sonat i, molt sovint, genial, és d'aquells que han sabut conservar la mirada desperta i innocent davant de tot el que l'envolta. És un tòpic, però en ell va de debó. Paraula.

Clicky Web Analytics