Una d'adn

Una nova mostra de la meva col·laboració en revistes mèdiques, però aquesta s'acosta més al què m'agrada fer. Va del càncer d'origen hereditari. Supura influències per tot arreu, però vaja, seguim treballant.

El gos web 3.0 (Tecnodudas, La Vanguardia)

La web 3.0 s'espera que sigui la propera revolució d'internet, després de les webs 2.0, de tipus social (myspace, youtube, flickr o facebook). Es caracteritzaran per tenir intel·ligència propia, coneixeran les preferències de l'usuari i seran preactives, és a dir, que valoraran i classificaran la informació en funció de les necessitats particulars de l'internauta, fent que les recerques s'ajustin al màxim al seu perfil. O això diuen. Posa't a tremolar Google!

La il·lustració ha de sortir publicada a la secció Tecnodudas de La Vanguardia al llarg del proper mes de febrer, però el dia concret no me l'han sabut dir.

Jo, mon amour (Primera Linea nº9)

Primera Linea nº8 (reinterpretació)

Mi padre es una nevera. Me dice que tengo que arreglar el cuarto, si hay que poner una lavadora o cuando hay que comprar leche en pequeños papeles de color amarillo sujetos con imanes.
Nuestra relación ha llegado a tal punto que ya ni siquiera intento, como solía hacer, modificar mis hábitos para coincidir con él en breves encuentros, y así, fingir la apariencia de una relación normal entre padre e hija. A cambio, nuestros diálogos són cortos. Precisos. Sin florituras del lenguaje. Directos al grano, sin molestos adornos superfluos, sin tan sólo un par de garabatos. Para qué añadir más si tampoco hay espacio.
Mi padre ya no tiene rostro, creo que apenas lo reconocería si me cruzara con él por la calle. O quizá sí, pero sería por el olor, mezcla inconfundible de esa impresión acre que desprenden los abrigos viejos y el aroma penetrante y dulzón del anís barato. Perdí su identidad poco a poco, casí sin darme cuenta. Primero me sonreí al descubrir los surcos que le cruzan las mejillas en la tez flácida de un tomate arrugado; luego reconocí su nariz en el fondo de un tarro de mayonesa; luego sus cabellos en las ondulaciones de un ramillete de perejil; luego fue repollo y, finalmente, huevo duro o restos del día anterior. Aunque a veces, si estoy de humor, és una berenjena olvidada y relucinete en el cajón de las verduras, incluso un tarro de pepinillos cuando estoy triste para comer sentada frente al televisior.
He llegado a pensar que se ha ido, que se esconde de mi, aunque no demasiado lejos, para poder entrar a hurtadillas cuando no le veo para dejar una nueva nota amarilla sujeta con imanes y hacerme creer que todavía me quiere, que aún és mi padre. Quien sabe, a veces, mientras salgo de casa, el olfato me dice que podría estar con la vecina del rellano, pero luego recuerdo lo que solía decir de esa solterona con voz de pito y lo mucho que mi padre odia a los gatos. Pero claro, nunca se debe subestimar a un solitario cuando tiene frío.

L'home embaraçat? No! Ascitis aguda

Una il·lustració mèdica d'encàrrec, d'aquelles de les que començo a estar-ne tip. Sí, gent, encara treballo per als metges però la cosa ja no em motiva com abans, per molt que m'ajudi a pagar el lloguer. Si us hi fixeu al blog cada vegada n'hi ha menys d'aquestes, o com a mínim, miro de no posar les més obvies com la que aquí us deixo. El mateix em passa amb l'estil de dibuix realista, que tendeixo a abandonar però m'hi vaig veure abocat per l'imperatiu de l'encàrrec. Les poques ganes han fet que no depurés el dibuix de l'home i el deixés mig en brut. Tampoc queda malament del tot.

Normalment no l'hagués penjat, però és que la cosa se'm va creuar tant, entre el poc entusiasme i les punyetes que l'hi anaven sortint, que en volia deixar constància; una manera de plantar la bandera quan has fet el cim.

Per als que no ho sàpiguen, l'ascitis és l'acumulació de líquid a l'abdomen, generalment degut a una malaltia hepàtica. No patiu, jo tampoc ho sabia.

au!

Deliciós combustible

Traquil que amb casc no et passarà res

Avui, un dibuix antic i el seu esboç. Perquè sí. Per cert, ahir va ser el meu aniversari.

Felicitats Roger.

Gràcies.

sense forces

To bit or not to bit

Buscadors d'internet

Aquest és un dibuix que va sortir fa un temps a La Vanguardia. Dels darrers que els he fet, potser el que més m'agrada. La textura de paper vell de fons li he afegit per a la ocasió, perquè no hi era a l'original i trobava que li faltava alguna cosa. Us poso també l'esboç. Au!

Tot té un preu

No mireu aquesta il·lustració si teniu gana.

El llibre d' Eugenio Rey Huerta

Fa un temps, va contactar amb mi l' Eugenio Rey Huerta buscant il·lustradors que participessin en un projecte molt particular. Es tracta d'un llibre que vol regalar als seus pares pel seu 50è aniversari de casats, on recopila la totes les vivències, experiències i anècdotes del vida en comú, així com tots els fets que els van portar a trobar-se. Em va semblar tant entranyable que al moment li vaig dir que sí.

Si no vaig errat, hi col·laborem 150 il·lustradors, i aquí us deixo la meva contribució. A continuació us poso també el fragment del llibre d'on ha sortit la imatge; forma part del capítol "Los Llorones":

"…Venancio, el hojalatero, montado en su borriquilla, dejaba ya Sayatón. Era la primera vez que visitaba el pueblo y, por el escaso negocio que había hecho, estaba seguro de que sería la última. «Sólo un miserable embudo», pensaba mientras se alejaba meditando en su único encargo de esa mañana. Aquel hombre se le había acercado y...

—Güenas..., me pué vender un embudo.

—Me san acabao —le había informado Venancio que acababa de vender el último en Almonacid.

—Pos me haice el favor de traéme uno pa la próxima vez que venga pacá.

Venancio dudó. No estaba de humor. Aunque las ventas en los pueblos de alrededor no habían sido malas, llevaba todo el día en Sayatón a palo seco. La gente se le acercaba, miraba y requetemiraba la mercancía para, después de tanto mirondio, irse sin comprar ni un triste orinal. Por eso, cuando el paisano, que con su boina calada hasta las cejas, le había hecho el encargo, no se lo podía creer. Para una cosa que le pedían...

—Bueno..., pero tendrá que esperar.

—¿Cómo cuanto?

—Un año... Pa estas fechas.

—Trato hecho —dijo el de la boina calada, al tiempo que escupía en su mano y se la ofrecía a Venancio.

Ahora, mientras el hojalatero se alejaba restregando de vez en cuando su palma derecha sobre el lomo de su borrica, de repente oyó que alguien, detrás de él, gritaba a lo lejos. Al volverse despacio, pudo divisar a un hombre que, desde lo alto de una peña, gritaba como un poseso. De inmediato reconoció al del embudo y volvió a restregar rápidamente su escupitejeada mano sobre la borrica... Al principio, no pudo entender las palabras que el otro le lanzaba a través de la distancia, y a ello colaboró un algo su montura, la cual, desde la aparición del sayatonero, no había cesado de rebuznar. Conocía muy bien a su Chula y sabía que sólo le faltaba hablar de lo lista que era; como que era la más espabilada de toda La Mancha; si lo sabría él que casi la había criado bajo sus pechos; bueno... era un decir. Por eso, aquellos rebuznos más le parecieron a Venancio risotadas asnales que otra cosa. Es más, casi podría asegurar que la burra se estaba tronchando de risa.

Cuando por fin la hizo callar y pudo escuchar las palabras empeñadas que el hombre le gritaba desde su alta peña, comprendió en el acto el motivo de la juerga que se traía su Chula y, de no haber sido por ella, que en ese momento le sujetó con el hocico, se hubiera estampado contra la tierra debido a los espasmos incontrolables que le había provocado lo que el otro gritaba:

—¡¡¡Fulanoooo…. y que el embudooo seaaa huecooooo!!! —había gritado a los tres vientos el de la boina desde lo alto de la piedra Mateo —que así se llamaba la roca que fue testigo de tan famosa advertencia— mientras el único viento que faltaba, transmutado quizás en aliento hilarante, se llevaba a la Chula y a su amo para siempre jamás.

Cuentan que, cuando, muertos de risa, los dos llegaron a Pastrana —que de allí eran—, todavía tuvieron que transcurrir sus buenas cuatro horas para que se detuviera el baile de sus mandíbulas. Sólo un buen trozo de jamón acompañado de un cantero de pan candeal, que ambos compartieron, logró limpiarles las alegres lágrimas de sus mojados rostros; que no todas tiene que correr por el surco de la pena. "

VULL AGRAIR A L'ORIOL ROCA LA SEVA AJUDA A L'HORA DE FER AQUESTA IL·LUSTRACIÓ. LA TÈCNICA QUE HE FET SERVIR ÉS LA QUE TAN AMABLEMENT EM VAS EXPLICAR. MOLTES GRÀCIES

La sardina que parlava portuguès

A tres milles nàutiques de Lisboa, fa un temps, una sardina va sentir la necessitat de canviar el trist destí dels seus congèneres. Veient com dia rere dia, amigues i familiars, eren atrapades per les xarxes dels pescadors locals per acabar servides com a segon plat en algun restaurant, va decidir dedicar la seva existència a canviar les coses.

De naturalesa pacífica, i davant la lògica que imposava el seu reduït tamany, va considerar que la millor opció era la via dialogada. Estava convençuda que amb bones paraules podria obrir fàcilment les portes que guarden la compassió dels homes, més que no pas una rebel·lió estèril destinada al fracàs.

Va passar els deu anys següents aprenent l'idioma dels homes, forçant els canvis que permetessin el seu petit cos de peix pronunciar-la correctament. Amb voluntat de ferro, destinava tot el temps de què disposava a l'estudi i a la pràctica d'aquell llenguatge gairebé impossible, sense llibres, sense professor, només a base de voluntat i obstinació. Tanta dedicació provocava que sovint oblidés alimentar-se com cal, i que perdés constantment el pas de la dança natatòria de les altres companyes. Però tenia una meta, i hi deixaria les escates si feia falta.

Quan per fi es va sentir preparada, es va plantar davant dels pescadors amb tot l'orgull de qui pren la paraula concient de la transcendència del moment històric.

Vestida de gall, la indumentaria que va considerar més adhient per despertar les simpaties dels pescadors lusitans, sense gargamellejar i d'una sola tirada, va pronuciar les tres primeres paraules del discurs que havia d'encetar una nova era entre homes i sardines.

No hi va haver temps per a res més. Més tard, mentre era devorada per una vella desdentada, la sardina que parlava portugués va entendre que no hi ha diferència entre galls i sardines, al capdevall tots dos acaben els seu dies allà mateix: a la cassola. Sobre si els homes són sords o enzes no va arribar a saber-ho mai.

El que amaguen les matryoshkes sota les faldilles

En aquest cas, el que amaguen és un estudi de creació i disseny engegat per en Jordi Vivas, que em va demanar que li fes unes imatges per la pàgina web. Quan estigui del tot enllestida ja us avisaré perquè hi xafardeigeu. Us deixo dos elements dels que han d'apareixer a la web i un troç del fons de la pàgina, que funciona com un estampat que es repeteix infinitament.

La llàgrima de la criatura

Genoma humà

Il·lustració sobre les investigacions mèdiques que miren d'elaborar un mapa del genoma humà. M'encanta l'aspecte de cartell que té i com brillen els colors. Ara estic dubtant si amb la compressió els colors es veuran tant bé com en l'original.

Hi ha herències... i putades

Aquí, l'arbre genealògic d'una familia amb un transtorn de la personalitat que els obliga, de manera compulsiva, a transmetre's tumors de còlon com si això fos el millor que els pot passar a la vida als seus descendents. Simpàtica la genètica...

farina d'ossos

Una il·lustració recent que havia de tocar el tema de l'osteoporosi i allò necessari per evitar-la : sol, calci i vitamina D. M'encanten els mitjons amb sandàlies. Em recorden els estius a la costa brava i els guiris gabatxos. Estius de càmping gas, estels volant a la desembocadura del Ter i de sortides nocturnes per agafar cargols als marges de les carreteres gironines.
També us ho podeu prendre com un homenatge al pare de l'Amelie.

Càries

Una imatge molt senzilla per tocar el tema de la higiene bucal

El que no mata engreixa

A aquesta il·lustració li tinc molt de cariño. Era per la revista Gastroenterología y Hepatología Continuada (GHC) i es tractava de fer un fetge gras i llardós que complementava la seva dieta hiper rica en greixos amb un medicament que no recordo com es diu. Primer el vaig entintar amb plumilla, i el color el vaig fer a base de photoshop. La veritat és que el color em va donar més feina del que l'encàrrec es mereixia, però m'ho vaig passar teta mentre el feia.

Com sempre, ara me'l miro i li faria uns quants canvis, potser més endavant...