divendres, 1 de desembre de 2017

LA COVA DE LES SIRENES


En Pere sap que el seu tiet és especial: arqueòleg, enginyer, inventor, antic mariner i savi de moltes altres coses.

Tots dos es llançaran a l’aventura per descobrir la veritat que s’amaga darrere el mite de la cova de les sirenes, un lloc que segons expliquen antigues històries amaga un secret meravellós.

Però el que no saben, i aviat esbrinaran, és que no sempre trobes exactament allò que estàs buscant i que et pots endur alguna sorpresa.

(Projecte de llibre de col·lecció inèdit)






dimecres, 25 d’octubre de 2017

Nou logo de l'Escola Bressol Municipal Els Gafarrons de Premià de Mar


Per als que em pregunteu si he fet el nou logo de la Bressol de Premià de Mar, la resposta és: sí i no, una mica de les dues coses.

A finals del curs passat les mestres de l'Escola Bressol em van demanar si els podia fer el logo de l'escola. El procés per triar el nom de l'escola s'havia fet tant llarg i tediós com llegir un BOE, així que quan per fi es va fer oficial el nom (Els Gafarrons) a les professionals del centre els feia il·lusió començar el curs 2017-2018 estrenant nova imatge i m'ho van demanar.

Em van preguntar quant volia cobrar, cosa que vaig agraïr perquè el més habitual quan et fan aquesta mena d'atracaments a mà armada és que ningú t'ho pregunti, "si t'ho passes bé dibuixant no pot ser una feina" i "són quatre gargots que tu fas en un pim-pam" acostumen a ser arguments molt comuns, massa comuns. Però en aquest cas vaig respondre que no calia, que els ho faria sense cobrar, per dos motius:

a) Pel record del pas del meu fill per l'escola i l'afecte que tinc a les que hi treballen.
b) Perquè guanyo tanta pasta que faig servir koales vius enlloc de tovalloles quan surto de la dutxa.

(Bé, un dels dos és fals, però no us diré quin)

No puc parlar per d'altres, però en el meu cas, fer les coses sense cobrar no implica deixar de banda la meva professionalitat, miro de treballar tant bé com puc en funció del temps de què disposo i m'enfronto igual al repte d'un encàrrec cobri o no. És veritat que la remuneració ajuda a treure temps de sota les pedres i que la dedicació pot ser més intensa però al final la feina sempre parla de tu i no pots desconectar el cervell dels coneixements que tens sobre disseny i il·lustració com qui no vol la cosa. Alguns ho deuen poder fer, jo no.

Després donar-hi moltes voltes, d'omplir unes quantes pàgines d'esbossos i fer diverses proves, els vaig presentar la proposta que acompanya la part superior d'aquest text. (Mola, eh?)

I m'explico:
(ara bé un tros una mica pal, però perquè veieu que, equivocat o no, faig les coses per algun motiu)

El FORMAT els vaig triar tirant a quadrat i un pèl vertical per diversos motius:
1) Era compacte, es podia adaptar a samarretes, gorres i a les circulars de l'escola sense problemes
2) Funcionava perfectament com a avatar qualsevol xarxa social.
3) En cas de fer cartells  grans de lona o anuncis hortizontals, es podria posar a un lateral i deixar molt d'espai per a lemes, crides o convocatòries diverses, mantenint una gran llegibilitat.

Vaig voler deixar la LÍNIA ben marcada perquè encara que el logo es fes sense color fos un logo net i mantingués la claredat en general. Això també permetia fer pantalles d'estampació per a samarretes triant el color que es vulgués en funció del suport. Fos com fos el logo mantindria l'esperit gràcies a la línia.

Tenia molt clar que la TIPOGRAFIA havia de ser a mà alçada, senzilla i una mica irregular. Això li donaria caràcter i li aportaria aquell punt entranyable lligada al món de la infància i de l'escola.

Els COLORS van sorgir fruit de la investigació: de Premià de tota la vida i no sabia que els gafarrons eren de color groc amb ales d'un ocre verdós (encara s'ofendrà algú...). Van ser la primera opció però quan el vaig ensenyar vaig deixar la porta oberta a fer canvis de color per experimentar i veure com podia quedar. Es va quedar així perquè va agradar i ningú va voler veure més opcions (increïble, però a vegades passa!).

El text era el que em van dir: "Escola Bressol Els Gafarrons". Res a dir.

Era un bon logo? Crec que sí. Era millorable? Sempre.

Després d'afegir uns petits canvis que em van demanar i content tothom em vaig comprometre a entregar diferents versions del logo (vectoritzat, a color, en B/N, gran, petit) per posar-ho fàcil i fer un Llibre d'Estil passat l'estiu per allò de tenir clars els diferents úsos, els marges mínims de separació, les diferents opcions (positiu, negatiu, etc). Una cosa la vaig fer, però el Llibre d'Estil no el vaig arribar a enviar (per sort, això que m'he estalviat...)

Llavors fa dos dies em passen l'enllaç de la nova web de l'Escola Bressol Municipal de Premià de Mar i em trobo això:


Bé, correcte.
Ok.
En un primer moment vaig contemplar la possibilitat d'anar drogat o mamat, però juro que fa anys que no em drogo i els estalvis encara no m'arriben per un cartró de Don Simón (potser d'aquí a un parell de mesos, si tot va bé. Ja veurem). Doncs descartat, havia d'haver-hi un altre motiu.

Ictus? Transplant d'ulls? de cervell? Merda! Espero que no!

Però llavors vaig recordar Sherlock Holmes i la seva famosa frase: "Quan elimines allò impossible, el que queda, per improbable que sembli, ha de ser la veritat".

I la VERITAT és aquesta: el dissenyador del web i del nou logo, el Redissenyador (quin nom més guai), no tenia el meu telèfon! O pitjor encara, alguna cosa o algú li va impedir trucar-me.   

I a falta d'un investigador de renom tipus Marple o Poirot en aquest bonic poble del Maresme permeteu-me que us expliqui què va passar.
Quan la versió original del logo va arribar a l'Ajuntament, algú va dir "Ep! Al text hi manca la paraula "municipal" i qui paga mana". Potser algú va afegir un "no s'entén!" (un comentari prou habitual entre la clientela). Llavors en un atac d'enginy i bones maneres li va donar els arxius al pobre Redissenyador que viu encadenat a les cel·les secretes de sota la Casa de la Vil·la, un lloc humit i fosc on no hi arriba altra llum que la que projecta un monitor Mac i el pilot verd d'una impressora d'injecció de tinta. Un lloc on ni tant sols té accés a internet per entrar a Pornotube i li passen les tipografies per sota la porta.

Només així s'explica el què ha passat. En aquestes circumstàncies, el Redissenyador no va tenir cap altre remei que replantejar-ho tot. S'hi va veure obligat.

I només pot ser aquesta la veritat, perquè d'altra manera seria una falta de respecte per la feina dels altres. 
Perquè si el Redissenyador no hagués estat encadenat als soterranis de l'Ajuntament, aïllat del món, m'hagués pogut trucat per mantenir una agradable i constructiva conversa sobre disseny, color, formes, tipografies i composició. Potser ens haguéssim pogut reunir i fer un intercanvi d'idees aportant cadascun el seu bagatge professional, variar la idea original, millorant-la i reunir-nos amb totes les parts perquè tothom quedés content i satisfet. Igual haguéssim pogut fer unes canyes (pagant ell, s'entén).
Però me'n faig el càrrec. Entenc que en la situació extrema del Redissenyador es feia impossible localitzar-me per comentar la jugada. Ell va fer el què li van dir que fes. I ho va fer molt bé, del què vaig fer jo no n'ha quedat pràcticament res, però ell ho ha fet molt bé.
Es nota que en sap, tot està on ha d'estar, això no es pot discutir. 

I que consti que estic molt tranquil, perquè no va tenir una altra opció i perquè tinc un respecte reverencial per la feina dels companys de professió i no m'atreviria mai a tocar la feina dels altres sense el seu consentiment ni vendria el resultat final sense la seva aprovació, i penso (potser ingenu de mi) que a tots ens passa el mateix. Al cap i a la fi, els creadors tenim molts "fills", uns ens agraden més, uns menys, un surten millor, d'altres surten pitjor, però tots són nostres i a ningú li agrada que li toquin els fills. 

Ara, reconec que em dol haver dedicat temps i esforços a un projecte que feia gratuïtament per afecte i que ni tan sols em quedi l'alegria de veure'l, tal i com el vaig idear, a la façana del centre on vam viure tantes coses bones com a família.

Me n'alegro que el Redissenyador n'hagi pogut treure profit econòmic, segur n'haurà tret per a un o dos tetrabricks de Don Simon, i m'hi jugo alguna cosa que encara n'hi haurà sobrat una mica.
Espero que allà, tancat a la teva cel·la ho gaudeixis.

Salut company!

dijous, 12 de febrer de 2015

El gegant Bernat





El gegant Bernat és un conte que es va inventar el Jordi Estarlich (company de la meva cosina) i que explicava sovint als seus fills. Jo mateix el vaig començar a incorporar a les històries nocturnes del meu fill i mica en mica es va convertir en un personatge entranyable entre els membres més petits de la família. 
Al final a acabat estampat en un poster, com un regal de reis especial i una mica més original. Qui sap? potser algun dia acaba convertit en conte il·lustrat.

El Besotàs



"El Besotàs" és un projecte que tinc al cap des de fa uns mesos que lluita per veure la llum. De moment, només és un text i un reguitzell d'esbossos i encara no té cap estil plàstic definit, estic jugant amb ell deixant que es consolidi per ell mateix a mida que vaig fent proves i experiments. De fet, no té ni nom definit, això de "besotàs" va sorgir com una broma sorgida d'una confusió amb les meves antigues companyes d'estudi. Suposo que això també s'acabarà definint per ell mateix. Deixo aquest parell d'imatges a tall de mostra. 

dijous, 23 d’octubre de 2014

Revista Pronto. Suplement de psicologia

Aquestes són algunes de les il·lustracions que vaig fer aquest estiu per a un suplement de psicologia de la Revista Pronto. Es tractava de fer unes petites imatges que acompanyessin els textos de les quatre entregues del suplement. 
La veritat és que va ser una feina molt agraïda, amb el departament de projectes vam conectar de seguida i tot va ser molt i molt fluït, fins al punt que gairebé no vaig haver de fer modificacions. Tenien molt clar el què volien: colors vibrants i descripció directa del text sense interpreacions ni floritures visuals.
El més flipant va ser descobrir que les il·lustracions també van servir per fer els anuncis de TV que publicitaven el suplement. En cobertura nacional i amb les imatges omplint tota la pantalla del plasma generosament. Així que potser a algú recordarà haver-les vist en algun lloc. El primer cop que ho vaig veure em van caure els collons a terra.














Cardiopatia

Penúltima col·laboració per a la revista APC que no veurà el 2015.