dijous, 26 d’abril de 2007

El que no mata engreixa


A aquesta il·lustració li tinc molt de cariño. Era per la revista Gastroenterología y Hepatología Continuada (GHC) i es tractava de fer un fetge gras i llardós que complementava la seva dieta hiper rica en greixos amb un medicament que no recordo com es diu. Primer el vaig entintar amb plumilla, i el color el vaig fer a base de photoshop. La veritat és que el color em va donar més feina del que l'encàrrec es mereixia, però m'ho vaig passar teta mentre el feia.
Com sempre, ara me'l miro i li faria uns quants canvis, potser més endavant...

Por escènica

Una nova imatge per a la revista APC. En aquest cas, l'article parlava de tècniques per parlar en públic. Els autors volien que la il·lustració toqués el tema per la banda positiva, però era una idea poc interessant i atractiva, per no dir avorrida, així que li vaig donar la volta per mostrar tot allò que no s'ha de fer. El resultat final té més substància. En un principi, els adormits eren el realitat calaveres molt esquemàtiques, volia que recordessin les típiques del "Día de los Muertos", la festa tradicional que es fa a Mèxic, però a l'editorial no els va fer gaire gràcia...

dijous, 19 d’abril de 2007

Vacuzilla!


Il·lustració per a un article sobre la vacuna tetravírica contra el sarrampió, la rubeola, la parotiditis i la varicel·la. Molt "comiquero", però té la seva gràcia.

Aaaaaah...



Avui us he penjat una il·lustració que surt a la revista Anales de Pediatria Continuada del més març. Es tractava de mostrar un frotis de gola a una nena amb amigdalitis. La nena em cau simpàtica i l'escena té una mena de tensió latent que m'agrada molt. Perquè veieu d'on va partir la idea us penjo també l'esboç.

dimarts, 10 d’abril de 2007

El pallasso argentí


El didal s'estrena amb la darrera il·lustració feta per a la revista Primera Linea. És una col·laboració bimensual que acompanya sempre una secció anomenada "El primer programa de Radio en una revista", creada pel Mario Torrecillas, gran guionista, escriptor i crític de cine que vaig tenir la sort de coneixer.
He de dir que és molt interessant treballar amb en Mario, i divertit. Estrafolari, sonat i, molt sovint, genial, és d'aquells que han sabut conservar la mirada desperta i innocent davant de tot el que l'envolta. És un tòpic, però en ell va de debó. Paraula.