dimarts, 28 d’agost del 2007

El llibre d' Eugenio Rey Huerta



Fa un temps, va contactar amb mi l' Eugenio Rey Huerta buscant il·lustradors que participessin en un projecte molt particular. Es tracta d'un llibre que vol regalar als seus pares pel seu 50è aniversari de casats, on recopila la totes les vivències, experiències i anècdotes del vida en comú, així com tots els fets que els van portar a trobar-se. Em va semblar tant entranyable que al moment li vaig dir que sí.

Si no vaig errat, hi col·laborem 150 il·lustradors, i aquí us deixo la meva contribució. A continuació us poso també el fragment del llibre d'on ha sortit la imatge; forma part del capítol "Los Llorones":

"…Venancio, el hojalatero, montado en su borriquilla, dejaba ya Sayatón. Era la primera vez que visitaba el pueblo y, por el escaso negocio que había hecho, estaba seguro de que sería la última. «Sólo un miserable embudo», pensaba mientras se alejaba meditando en su único encargo de esa mañana. Aquel hombre se le había acercado y...

—Güenas..., me pué vender un embudo.

—Me san acabao —le había informado Venancio que acababa de vender el último en Almonacid.

—Pos me haice el favor de traéme uno pa la próxima vez que venga pacá.

Venancio dudó. No estaba de humor. Aunque las ventas en los pueblos de alrededor no habían sido malas, llevaba todo el día en Sayatón a palo seco. La gente se le acercaba, miraba y requetemiraba la mercancía para, después de tanto mirondio, irse sin comprar ni un triste orinal. Por eso, cuando el paisano, que con su boina calada hasta las cejas, le había hecho el encargo, no se lo podía creer. Para una cosa que le pedían...

—Bueno..., pero tendrá que esperar.

—¿Cómo cuanto?

—Un año... Pa estas fechas.

—Trato hecho —dijo el de la boina calada, al tiempo que escupía en su mano y se la ofrecía a Venancio.

Ahora, mientras el hojalatero se alejaba restregando de vez en cuando su palma derecha sobre el lomo de su borrica, de repente oyó que alguien, detrás de él, gritaba a lo lejos. Al volverse despacio, pudo divisar a un hombre que, desde lo alto de una peña, gritaba como un poseso. De inmediato reconoció al del embudo y volvió a restregar rápidamente su escupitejeada mano sobre la borrica... Al principio, no pudo entender las palabras que el otro le lanzaba a través de la distancia, y a ello colaboró un algo su montura, la cual, desde la aparición del sayatonero, no había cesado de rebuznar. Conocía muy bien a su Chula y sabía que sólo le faltaba hablar de lo lista que era; como que era la más espabilada de toda La Mancha; si lo sabría él que casi la había criado bajo sus pechos; bueno... era un decir. Por eso, aquellos rebuznos más le parecieron a Venancio risotadas asnales que otra cosa. Es más, casi podría asegurar que la burra se estaba tronchando de risa.

Cuando por fin la hizo callar y pudo escuchar las palabras empeñadas que el hombre le gritaba desde su alta peña, comprendió en el acto el motivo de la juerga que se traía su Chula y, de no haber sido por ella, que en ese momento le sujetó con el hocico, se hubiera estampado contra la tierra debido a los espasmos incontrolables que le había provocado lo que el otro gritaba:

—¡¡¡Fulanoooo…. y que el embudooo seaaa huecooooo!!! —había gritado a los tres vientos el de la boina desde lo alto de la piedra Mateo —que así se llamaba la roca que fue testigo de tan famosa advertencia— mientras el único viento que faltaba, transmutado quizás en aliento hilarante, se llevaba a la Chula y a su amo para siempre jamás.

Cuentan que, cuando, muertos de risa, los dos llegaron a Pastrana —que de allí eran—, todavía tuvieron que transcurrir sus buenas cuatro horas para que se detuviera el baile de sus mandíbulas. Sólo un buen trozo de jamón acompañado de un cantero de pan candeal, que ambos compartieron, logró limpiarles las alegres lágrimas de sus mojados rostros; que no todas tiene que correr por el surco de la pena. "

VULL AGRAIR A L'ORIOL ROCA LA SEVA AJUDA A L'HORA DE FER AQUESTA IL·LUSTRACIÓ. LA TÈCNICA QUE HE FET SERVIR ÉS LA QUE TAN AMABLEMENT EM VAS EXPLICAR. MOLTES GRÀCIES

dijous, 16 d’agost del 2007

La sardina que parlava portuguès

A tres milles nàutiques de Lisboa, fa un temps, una sardina va sentir la necessitat de canviar el trist destí dels seus congèneres. Veient com dia rere dia, amigues i familiars, eren atrapades per les xarxes dels pescadors locals per acabar servides com a segon plat en algun restaurant, va decidir dedicar la seva existència a canviar les coses.

De naturalesa pacífica, i davant la lògica que imposava el seu reduït tamany, va considerar que la millor opció era la via dialogada. Estava convençuda que amb bones paraules podria obrir fàcilment les portes que guarden la compassió dels homes, més que no pas una rebel·lió estèril destinada al fracàs.

Va passar els deu anys següents aprenent l'idioma dels homes, forçant els canvis que permetessin el seu petit cos de peix pronunciar-la correctament. Amb voluntat de ferro, destinava tot el temps de què disposava a l'estudi i a la pràctica d'aquell llenguatge gairebé impossible, sense llibres, sense professor, només a base de voluntat i obstinació. Tanta dedicació provocava que sovint oblidés alimentar-se com cal, i que perdés constantment el pas de la dança natatòria de les altres companyes. Però tenia una meta, i hi deixaria les escates si feia falta.

Quan per fi es va sentir preparada, es va plantar davant dels pescadors amb tot l'orgull de qui pren la paraula concient de la transcendència del moment històric.

Vestida de gall, la indumentaria que va considerar més adhient per despertar les simpaties dels pescadors lusitans, sense gargamellejar i d'una sola tirada, va pronuciar les tres primeres paraules del discurs que havia d'encetar una nova era entre homes i sardines.

No hi va haver temps per a res més. Més tard, mentre era devorada per una vella desdentada, la sardina que parlava portugués va entendre que no hi ha diferència entre galls i sardines, al capdevall tots dos acaben els seu dies allà mateix: a la cassola. Sobre si els homes són sords o enzes no va arribar a saber-ho mai.

dimecres, 15 d’agost del 2007

Als armaris de les dones hi ha homes penjats


Per en Mario Torrecillas, hi ha dones que guarden ex-novios a l'armari. Homes submisos i esclaus però no per això poc perillosos; s'aferren al seu entrecuix quan elles volen arrencar el vol i deixar el passat enrere. És per això que a moltes no els resulta fàcil agafar les maletes i apretar a correr.

El que amaguen les matryoshkes sota les faldilles




En aquest cas, el que amaguen és un estudi de creació i disseny engegat per en Jordi Vivas, que em va demanar que li fes unes imatges per la pàgina web. Quan estigui del tot enllestida ja us avisaré perquè hi xafardeigeu. Us deixo dos elements dels que han d'apareixer a la web i un troç del fons de la pàgina, que funciona com un estampat que es repeteix infinitament.
Clicky Web Analytics