dimecres, 30 de gener de 2008

Una d'adn

Una nova mostra de la meva col·laboració en revistes mèdiques, però aquesta s'acosta més al què m'agrada fer. Va del càncer d'origen hereditari. Supura influències per tot arreu, però vaja, seguim treballant.

dissabte, 26 de gener de 2008

El gos web 3.0 (Tecnodudas, La Vanguardia)


La web 3.0 s'espera que sigui la propera revolució d'internet, després de les webs 2.0, de tipus social (myspace, youtube, flickr o facebook). Es caracteritzaran per tenir intel·ligència propia, coneixeran les preferències de l'usuari i seran preactives, és a dir, que valoraran i classificaran la informació en funció de les necessitats particulars de l'internauta, fent que les recerques s'ajustin al màxim al seu perfil. O això diuen. Posa't a tremolar Google!
La il·lustració ha de sortir publicada a la secció Tecnodudas de La Vanguardia al llarg del proper mes de febrer, però el dia concret no me l'han sabut dir.

dimecres, 23 de gener de 2008

Jo, mon amour (Primera Linea nº9)


Primera Linea nº8 (reinterpretació)

Mi padre es una nevera. Me dice que tengo que arreglar el cuarto, si hay que poner una lavadora o cuando hay que comprar leche en pequeños papeles de color amarillo sujetos con imanes.
Nuestra relación ha llegado a tal punto que ya ni siquiera intento, como solía hacer, modificar mis hábitos para coincidir con él en breves encuentros, y así, fingir la apariencia de una relación normal entre padre e hija. A cambio, nuestros diálogos són cortos. Precisos. Sin florituras del lenguaje. Directos al grano, sin molestos adornos superfluos, sin tan sólo un par de garabatos. Para qué añadir más si tampoco hay espacio.
Mi padre ya no tiene rostro, creo que apenas lo reconocería si me cruzara con él por la calle. O quizá sí, pero sería por el olor, mezcla inconfundible de esa impresión acre que desprenden los abrigos viejos y el aroma penetrante y dulzón del anís barato. Perdí su identidad poco a poco, casí sin darme cuenta. Primero me sonreí al descubrir los surcos que le cruzan las mejillas en la tez flácida de un tomate arrugado; luego reconocí su nariz en el fondo de un tarro de mayonesa; luego sus cabellos en las ondulaciones de un ramillete de perejil; luego fue repollo y, finalmente, huevo duro o restos del día anterior. Aunque a veces, si estoy de humor, és una berenjena olvidada y relucinete en el cajón de las verduras, incluso un tarro de pepinillos cuando estoy triste para comer sentada frente al televisior.
He llegado a pensar que se ha ido, que se esconde de mi, aunque no demasiado lejos, para poder entrar a hurtadillas cuando no le veo para dejar una nueva nota amarilla sujeta con imanes y hacerme creer que todavía me quiere, que aún és mi padre. Quien sabe, a veces, mientras salgo de casa, el olfato me dice que podría estar con la vecina del rellano, pero luego recuerdo lo que solía decir de esa solterona con voz de pito y lo mucho que mi padre odia a los gatos. Pero claro, nunca se debe subestimar a un solitario cuando tiene frío.

diumenge, 20 de gener de 2008

L'home embaraçat? No! Ascitis aguda

Una il·lustració mèdica d'encàrrec, d'aquelles de les que començo a estar-ne tip. Sí, gent, encara treballo per als metges però la cosa ja no em motiva com abans, per molt que m'ajudi a pagar el lloguer. Si us hi fixeu al blog cada vegada n'hi ha menys d'aquestes, o com a mínim, miro de no posar les més obvies com la que aquí us deixo. El mateix em passa amb l'estil de dibuix realista, que tendeixo a abandonar però m'hi vaig veure abocat per l'imperatiu de l'encàrrec. Les poques ganes han fet que no depurés el dibuix de l'home i el deixés mig en brut. Tampoc queda malament del tot.

Normalment no l'hagués penjat, però és que la cosa se'm va creuar tant, entre el poc entusiasme i les punyetes que l'hi anaven sortint, que en volia deixar constància; una manera de plantar la bandera quan has fet el cim.
Per als que no ho sàpiguen, l'ascitis és l'acumulació de líquid a l'abdomen, generalment degut a una malaltia hepàtica. No patiu, jo tampoc ho sabia.
au!

dilluns, 14 de gener de 2008

D'aquí a cent anys, tots al·lèrgics!

La nena que patia al bloc de treball

Fa uns dies us comentava com trobava a faltar els pinzells, i com veieu provo de posar-me les piles. Com era d'esperar, els primers intents van ser tan decebedors que només els hem vist jo i les flames que els van consumir; però la cosa millora.
Queda molt de camí per recorrer però alguna cosa s'ha començat a filtrar en els meus treballs, com aquesta nena, que ha entrat en la il·lustració que penjo en la següent entrada.

dijous, 10 de gener de 2008

dijous, 3 de gener de 2008