Aquesta és la proposta que he presentat pel concurs d'Il·lustració lligat al 6è Premi de Microrelats "El Basar". La imatge es basa en el text "Crits de guix" de Sebastià Munar, finalista del mes de novembre, que poso a continuació:
"El blau del cel a vegades sembla conquerir l'habitació per aquell finestral els dies d'estiu. Des del llit no es veu l'albada, i ho agraeixo, m'agrada més quan la terra s'engoleix el sol per ponent cap el tard, la llum s'apaga i tot acaba. Tant de bo jo tingués la mateixa sort.
Tinc fam però ningú se n'adona, el rellotge és el meu jutge i per al dinar sé que encara queden tretze minuts. Paciència, tot arriba diuen, i fa tant de temps que ho escolto que ho bescanviaria pel meu nom si així fos.
Ara sé que mai hauria d'haver conegut a l'Elisabet. Mentre em mou del llit amb convençuda serenor, em parla d'una vida que fa temps que ja no és seva, està casada amb un manat de cendres que guarda gelosament entre aquestes flassades. El temps i aquella nit s'han begut la meva vida i les seves ales.
Cada matí em pentina els cabells, i no hi ha pressa, és l'escena que substitueix la idea de practicar sexe. Quan acaba em dedica una espècie de somriure, sé el què pensa i no vull que se senti culpable, jo també ho penso, soc un taüt vestit de gala i els dos esperem com a bojos el dia de l'estrena. Sinuosament m'acosta un mirall i el col•loca davant meu, sé perfectament què em dirà la imatge, sempre és el mateix reflex, la història d'un rèquiem inacabat.
Sembla ser que al meu botxí li agrada prendre-s'ho amb calma, tot i així soc el seu fidel admirador, com l'adolescent que decora les parets de l'habitació amb pòsters del seus ídols, la capçalera del meu llit és l'epitafi que espera una data parsimoniosa.
Tanco els ulls, sóc el silenci d'una fotografia dins l'àlbum, els meus dies són com el record d'una pedra dins les sabates. Tal com una simfonia tocada a contratemps, vull ser el final des del principi, i no puc més, odio la vida, per la seva culpa no puc morir."
Copyright del text: Sebastià Munar
