Soterrani

Get your own - Open publication

Aquest és un petit i breu llibre d'artista fet a tall d'entreteniment, nascut a partir d'idees i esboços que em rondaven pel cap i per les pàgines del bloc d'apunts. Tot i l'aspecte de revista que s'observa en el motor de visualització de l'issuu, té la particularitat que està imprès en una sola fulla de paper A4 plegada fins a obtenir aquest format, tot sense ni una sola grapa; qüestió de plecs i d'un sol tall central. Per a mi el format és tan ximple i senzill que és tota una troballa, un regal de la il·lustradora Roberta Bridda durant un dels seus cursets sobre llibres d'artista i enquadernació. Des d'aquí, un petó i una abraçada per la Roberta i per a totes les persones que vàrem participar en el curset.
Per veure'l, només heu de clicar a les fletxes que hi ha a la part superior de la imatge o a les que apareixen als laterals.

Algunes col·laboracions recents...

... per a les revistes Apc i Ghc

Sobre l'autisme

Tenim problemes?

Proves...

... per a un parell de projectes que no sé com acabaran i que, per tan, prefereixo parlar-ne amb la boca petita. De moment, molts esboços i gargots i aquest parell de mostres per començar a concretar l'aspecte definitiu; les possibilitats són tan àmplies que estic una mica atabalat i m'està costant una mica conduir-los allà on vull.

La nova capçalera

Estava una mica tip de veure sempre la mateixa capçalera, així que he decidit renovar-la. És probable que el nou aspecte del blog només sigui provisional mentre en penso un de més definitiu. Però per ara ja m'està bé.

Narcís suburbial: nova versió

Vaig estar jugant una estona més amb les possibilitats d'aquesta il·lustració. El nou resultat resulta força potent i ara ja no sé quina de les dues m'agrada més.

Narcís suburbial

Gabriela

Fil a l'agulla

Ocells

El nou plomer de la Palmira

Tinc la sort de ser el padrí d'una artista de gairebé 9 anys que es diu Palmira. I com que tot artista necessita un lloc especial on guardar les eines de treball, vaig decidir fer-li un plomer a mida que fes goig de tenir sempre a prop. Espero que aquesta petita capsa de fusta l'ajudi a trobar la inspiració necessària per continuar sorprenent-nos a tots amb els seus dibuixos i il·lustracions.
En breu podreu gaudir de la seva obra en un bloc que portarà per títol: PalmirArt

Un parell més: afonia i sordera

Columna

Uff! Feia temps que no em passava per aquí. L'estiu ha estat més llarg del que semblava i, per mi, sempre és una època poc productiva. Un forat negre. Suposo que la calor m'estova les idees i em desperta els instints més foscos.

Renovat per dins i per fora, i disposat a comprar tots els fascicles dels quioscos, penjo una nova il·lustració per obrir temporada, que ja tocava. Durant els propers dies n'aniré penjant de noves que s'han anat acumulant.

Aprofito també per felicitar l'Arnal Ballester flamant, i pel que m'han dit molt emocionat, Premi Nacional d'Il·lustració, concedit per primera vegada pel ministeri de cultura espanyol. Moltes felicitats! T'ho mereixes més que ningú, i me n'alegro moltíssim.
Per a qui vulgui veure els treballs del mestre: www.arnalballester.com

Merda hipnòtica

Vida moderna i infancia

Bloc d'apunts nº2

Bloc d'apunts nº1

Una mostra del què estic fent aquests darrers dies. Proves, esboços, experiments... Hi havia masses coses que em rondaven pel cap i que necessitaven sortir.

Nen licantropus

Absetisme laboral

Aquesta és la darrera il·lustració que he fet per a La Vanguardia. Costa d'entendre el canvi de color entre l'original i la reproducció perquè la vaig enviar al diari amb un perfil de color incrustat, per evitar precisament casos com aquest. Clar que la qualitat del paper amb què s'imprimeixen els diaris és molt pobre, i que les impremptes acostumen a ser forats negres on els colors perden el seu nom, però la l'alteració és tan notòria, en contrast amb la fidel reproducció de la resta de colors de la pàgina, que els pocs pèls que em queden al cap s'han posat drets i han començat a ballar claqué, els meus mogrons cridaven "ole!", i les orelles intentaven aplaudir sense gaire èxit. Qui ho entengui que m'ho expliqui.

Dr. Bewell

Va de gats nº2

Ergo Sum

Primera Linea nº10 - El Kiwi Tímid

Va de gats

Treballant en un projecte d'encàrrec em vaig trobar en la necessitat d'afegir un gat a la història. El que teniu aquí és una mostra de l'obessió passatgera que vaig patir per tal de trobar el gat que més em convingués. N'hi ha més, i ja els aniré posant.

Com que no sóc tan bon dibuixant com m'agradaria, els he extret individualment del bloc d'apunts i els he composat digitalment però no estan retocats. Potser el que més m'ha agradat ha estat, a part de la mateixa recerca, el fet de treballar de manera directa amb la plumilla i la tinta, sense apunt previ.

El més curiós de tot és que els hi tinc una al·lèrgia rabiosa...

Treball en equip

Preparat pel viatge?

Tic-tac

Ciclistes en acció

Un parèntesi per ajudar un amic que està muntant un negoci. El producte és més que obvi, oi? Les il·lustracions han de servir per a formar part del catáleg de venta, així com també de la pàgina web (que encara està en estat embrionari), però és possible que també acabin convertides en postals o posters. Ja veurem...

Us mantindré informats, que de moment no puc afegir res més. El projecte està envoltat pel secretisme i m'arrisco a morir enverinat per poloni 210 si concreto alguna cosa.

Una d'adn

Una nova mostra de la meva col·laboració en revistes mèdiques, però aquesta s'acosta més al què m'agrada fer. Va del càncer d'origen hereditari. Supura influències per tot arreu, però vaja, seguim treballant.

El gos web 3.0 (Tecnodudas, La Vanguardia)

La web 3.0 s'espera que sigui la propera revolució d'internet, després de les webs 2.0, de tipus social (myspace, youtube, flickr o facebook). Es caracteritzaran per tenir intel·ligència propia, coneixeran les preferències de l'usuari i seran preactives, és a dir, que valoraran i classificaran la informació en funció de les necessitats particulars de l'internauta, fent que les recerques s'ajustin al màxim al seu perfil. O això diuen. Posa't a tremolar Google!

La il·lustració ha de sortir publicada a la secció Tecnodudas de La Vanguardia al llarg del proper mes de febrer, però el dia concret no me l'han sabut dir.

Jo, mon amour (Primera Linea nº9)

Primera Linea nº8 (reinterpretació)

Mi padre es una nevera. Me dice que tengo que arreglar el cuarto, si hay que poner una lavadora o cuando hay que comprar leche en pequeños papeles de color amarillo sujetos con imanes.
Nuestra relación ha llegado a tal punto que ya ni siquiera intento, como solía hacer, modificar mis hábitos para coincidir con él en breves encuentros, y así, fingir la apariencia de una relación normal entre padre e hija. A cambio, nuestros diálogos són cortos. Precisos. Sin florituras del lenguaje. Directos al grano, sin molestos adornos superfluos, sin tan sólo un par de garabatos. Para qué añadir más si tampoco hay espacio.
Mi padre ya no tiene rostro, creo que apenas lo reconocería si me cruzara con él por la calle. O quizá sí, pero sería por el olor, mezcla inconfundible de esa impresión acre que desprenden los abrigos viejos y el aroma penetrante y dulzón del anís barato. Perdí su identidad poco a poco, casí sin darme cuenta. Primero me sonreí al descubrir los surcos que le cruzan las mejillas en la tez flácida de un tomate arrugado; luego reconocí su nariz en el fondo de un tarro de mayonesa; luego sus cabellos en las ondulaciones de un ramillete de perejil; luego fue repollo y, finalmente, huevo duro o restos del día anterior. Aunque a veces, si estoy de humor, és una berenjena olvidada y relucinete en el cajón de las verduras, incluso un tarro de pepinillos cuando estoy triste para comer sentada frente al televisior.
He llegado a pensar que se ha ido, que se esconde de mi, aunque no demasiado lejos, para poder entrar a hurtadillas cuando no le veo para dejar una nueva nota amarilla sujeta con imanes y hacerme creer que todavía me quiere, que aún és mi padre. Quien sabe, a veces, mientras salgo de casa, el olfato me dice que podría estar con la vecina del rellano, pero luego recuerdo lo que solía decir de esa solterona con voz de pito y lo mucho que mi padre odia a los gatos. Pero claro, nunca se debe subestimar a un solitario cuando tiene frío.

L'home embaraçat? No! Ascitis aguda

Una il·lustració mèdica d'encàrrec, d'aquelles de les que començo a estar-ne tip. Sí, gent, encara treballo per als metges però la cosa ja no em motiva com abans, per molt que m'ajudi a pagar el lloguer. Si us hi fixeu al blog cada vegada n'hi ha menys d'aquestes, o com a mínim, miro de no posar les més obvies com la que aquí us deixo. El mateix em passa amb l'estil de dibuix realista, que tendeixo a abandonar però m'hi vaig veure abocat per l'imperatiu de l'encàrrec. Les poques ganes han fet que no depurés el dibuix de l'home i el deixés mig en brut. Tampoc queda malament del tot.

Normalment no l'hagués penjat, però és que la cosa se'm va creuar tant, entre el poc entusiasme i les punyetes que l'hi anaven sortint, que en volia deixar constància; una manera de plantar la bandera quan has fet el cim.

Per als que no ho sàpiguen, l'ascitis és l'acumulació de líquid a l'abdomen, generalment degut a una malaltia hepàtica. No patiu, jo tampoc ho sabia.

au!

D'aquí a cent anys, tots al·lèrgics!

La nena que patia al bloc de treball

Fa uns dies us comentava com trobava a faltar els pinzells, i com veieu provo de posar-me les piles. Com era d'esperar, els primers intents van ser tan decebedors que només els hem vist jo i les flames que els van consumir; però la cosa millora.
Queda molt de camí per recorrer però alguna cosa s'ha començat a filtrar en els meus treballs, com aquesta nena, que ha entrat en la il·lustració que penjo en la següent entrada.

Deliciós combustible

Qüestió de nassos