Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conte. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de gener del 2008

Primera Linea nº8 (reinterpretació)

Mi padre es una nevera. Me dice que tengo que arreglar el cuarto, si hay que poner una lavadora o cuando hay que comprar leche en pequeños papeles de color amarillo sujetos con imanes.
Nuestra relación ha llegado a tal punto que ya ni siquiera intento, como solía hacer, modificar mis hábitos para coincidir con él en breves encuentros, y así, fingir la apariencia de una relación normal entre padre e hija. A cambio, nuestros diálogos són cortos. Precisos. Sin florituras del lenguaje. Directos al grano, sin molestos adornos superfluos, sin tan sólo un par de garabatos. Para qué añadir más si tampoco hay espacio.
Mi padre ya no tiene rostro, creo que apenas lo reconocería si me cruzara con él por la calle. O quizá sí, pero sería por el olor, mezcla inconfundible de esa impresión acre que desprenden los abrigos viejos y el aroma penetrante y dulzón del anís barato. Perdí su identidad poco a poco, casí sin darme cuenta. Primero me sonreí al descubrir los surcos que le cruzan las mejillas en la tez flácida de un tomate arrugado; luego reconocí su nariz en el fondo de un tarro de mayonesa; luego sus cabellos en las ondulaciones de un ramillete de perejil; luego fue repollo y, finalmente, huevo duro o restos del día anterior. Aunque a veces, si estoy de humor, és una berenjena olvidada y relucinete en el cajón de las verduras, incluso un tarro de pepinillos cuando estoy triste para comer sentada frente al televisior.
He llegado a pensar que se ha ido, que se esconde de mi, aunque no demasiado lejos, para poder entrar a hurtadillas cuando no le veo para dejar una nueva nota amarilla sujeta con imanes y hacerme creer que todavía me quiere, que aún és mi padre. Quien sabe, a veces, mientras salgo de casa, el olfato me dice que podría estar con la vecina del rellano, pero luego recuerdo lo que solía decir de esa solterona con voz de pito y lo mucho que mi padre odia a los gatos. Pero claro, nunca se debe subestimar a un solitario cuando tiene frío.

dijous, 16 d’agost del 2007

La sardina que parlava portuguès

A tres milles nàutiques de Lisboa, fa un temps, una sardina va sentir la necessitat de canviar el trist destí dels seus congèneres. Veient com dia rere dia, amigues i familiars, eren atrapades per les xarxes dels pescadors locals per acabar servides com a segon plat en algun restaurant, va decidir dedicar la seva existència a canviar les coses.

De naturalesa pacífica, i davant la lògica que imposava el seu reduït tamany, va considerar que la millor opció era la via dialogada. Estava convençuda que amb bones paraules podria obrir fàcilment les portes que guarden la compassió dels homes, més que no pas una rebel·lió estèril destinada al fracàs.

Va passar els deu anys següents aprenent l'idioma dels homes, forçant els canvis que permetessin el seu petit cos de peix pronunciar-la correctament. Amb voluntat de ferro, destinava tot el temps de què disposava a l'estudi i a la pràctica d'aquell llenguatge gairebé impossible, sense llibres, sense professor, només a base de voluntat i obstinació. Tanta dedicació provocava que sovint oblidés alimentar-se com cal, i que perdés constantment el pas de la dança natatòria de les altres companyes. Però tenia una meta, i hi deixaria les escates si feia falta.

Quan per fi es va sentir preparada, es va plantar davant dels pescadors amb tot l'orgull de qui pren la paraula concient de la transcendència del moment històric.

Vestida de gall, la indumentaria que va considerar més adhient per despertar les simpaties dels pescadors lusitans, sense gargamellejar i d'una sola tirada, va pronuciar les tres primeres paraules del discurs que havia d'encetar una nova era entre homes i sardines.

No hi va haver temps per a res més. Més tard, mentre era devorada per una vella desdentada, la sardina que parlava portugués va entendre que no hi ha diferència entre galls i sardines, al capdevall tots dos acaben els seu dies allà mateix: a la cassola. Sobre si els homes són sords o enzes no va arribar a saber-ho mai.

dimecres, 27 de juny del 2007

Esboços per a un conte


Tres esboços d'un projecte de conte que tenim en marxa amb en Mario. El text és fantàstic, els dibuixos encara estan en un estadi embrionari. Estic en un procés d'assaig i error pel que fa a l'aspecte visual i el disseny de personatges, així que no sé cap a on es decantará el resultat final. De moment, això n'és una petita mostra.
Clicky Web Analytics